Quan un advocat és qui construeix una notícia sobre la tragèdia de l’Institut Joan Fuster

D’entrada, volem deixar ben clar que mai no hauríem volgut escriure aquest article.[1] Com hem dit i escrit en diverses ocasions, els tres membres de CONTRASTANT som professors de secundària i, a més, en el cas que ens ocupa, un és professor de l’Institut Joan Fuster. Va viure i patir, per tant, de ben a prop els fets tràgics del 20 d’abril de 2015.

També volem deixar ben clar que la família de l’Abel Martínez té dret a reclamar una indemnització perquè el fill/el germà va morir en acte de servei.

Després d’aquest preàmbul, que creiem que és obligatori, passarem a analitzar la notícia que va publicar el diari Segre el passat 15 d’abril, dies abans, doncs, del primer aniversari de la mort del company Abel Martínez Oliva.

1. La presentació de la notícia: el titular

La notícia consta de  les parts següents:

Avanttítol:

El próximo miércoles se cumplirá un año del asesinato del profesor leridano Abel Martínez a manos de un alumno que le apuñaló en un instituto de Barcelona. La familia del docente reclama una indemnización de un millón de euros a la Generalitat y al Ayuntamiento barcelonés al considerar que fallaron las medidas de control y seguridad.

Títol:

La família del profesor de Lleida asesinado exige un millón a Enseñanza

Subtítol:

Responsabiliza al instituto de Barcelona en el que fue apuñalado Abel Martínez

De tot el que surt en el titular el més important és remarcar que l’advocat de la família considera que van fallar les mesures de control i de seguretat de l’Institut Joan Fuster i que l’institut és responsable del que va passar. Per tant, cal veure com justifica l’advocat que van fallar aquestes mesures i com argumenta la responsabilitat de l’institut en el que va succeir.

2. Font informativa: interès i objectiu

La font que aporta la informació que publica Segre és l’advocat de la família de l’Abel Martínez. De fet, la notícia es construeix fonamentalment a partir del que l’advocat explica al periodista del diari lleitadà.

És evident que la font té un interès a l’hora de difondre la informació. La darrera oració de la notícia el deixa ben clar:

El abogado de la família presentó una reclamación de responsabilidad patrimonial a finales de marzo y ayer todavía no había recibido respuesta alguna del Consorci d’Educació de Barcelona.

D’una banda, queda clar que l’origen de tot plegat és el retard del Consorci d’Educació de Barcelona a contestar l’escrit que li va adreçar l’advocat. D’una altra, l’objectiu de l’advocat és pressionar el CEB perquè pagui ben aviat la indemnització demanada (o s’hi acosti).

Així, la data en què es publica la notícia no va ser triada a l’atzar, sinó que està perfectament planificada. L’advocat crea la notícia perquè es publiqui el 15 d’abril, en divendres i cinc dies abans del primer aniversari dels fets tràgics succeïts a l’Institut Joan Fuster. És evident que la mateixa notícia el 20 de juny no hauria tingut, ni de bon tros, el mateix ressò mediàtic.

 3. La feina de bon periodista

Sens dubte, l’advocat fa bé la seva feina: filtra una informació perquè sigui difosa. Ara bé, com que es tracta d’una font informativa que ofereix la seva visió sobre el que va passar, el periodista n’hauria d’estar previngut i hauria hagut de contrastar la informació rebuda. Per exemple, hauria hagut de trucar a l’institut per veure què li explicava la directora, llegir (i entendre) el web de l’institut per saber què s’hi diu sobre l’accés a les aules quan els alumnes arriben tard i veure què passa, com a mínim, amb el decret 279/2006 sobre els drets i els deures de l’alumnat i la regulació de la convivència en els centres educatius no universitaris. ­­­

En lloc de fer el que acabem de dir, és evident que el periodista es limita a reproduir allò que li explica l’advocat i no comprova res.

Per acabar, s’ha de ser molt optimista (o ben poc rigorós) per presentar aquesta notícia com a fruit d’una investigació. Diem això perquè el diari presenta la notícia com el­ resultat d’una investigació (SUCESOS / Investigación). Com veurem, a tot estirar, es tracta d’una reproducció més o menys exacta del que l’advocat explica a un periodista.

 4. Reclamació a la família de l’alumne

El periodista escriu el següent:

Los padres y el hermano del fallecido, representados por el letrado XXX, de XXX, reclaman una indemnización de un millón de euros (450.000 por cada progenitor y 100.000 por el hermano) por los daños morales causados (padecen duelo patólógico) y porque los primeros dependían económicamente de su hijo. Cabe recordar que la vía penal se archivó porque el autor era inimputable al tenir 13 años (la ley del Menor establece la responsabilidad penal a partir de los 14). [fem servir XXX per no fer publicitat gratuïta de l’advocat ni del bufet]

El periodista recorda que la via penal es va arxivar perquè l’agressor no tenia responsabilitat penal. Ara bé, l’advocat sap que pot demanar la responsabilitat civil als pares. No obstant, no els reclama cap indemnització. Això implica que si vol aconseguir res, ha de qüestionar la manera de funcionar de l’institut. És evident que darrera d’aquesta manera d’actuar hi ha la certesa que la indemnització per la via civil que pot demanar als pares és immensament inferior a la que pot demanar al CEB. Ara bé, l’opció triada per l’advocat provoca que l’Institut Joan Fuster esdevingui víctima per partida doble: d’una banda, per l’acció de l’alumne i, d’una altra, per manera de fer de l’advocat.

5. La seguretat dels instituts

Sembla obvi recordar que, com altres llocs públics, els instituts no tenen cap mena de mecanisme de seguretat. Per exemple, a l’entrada no hi ha cap mena de detector d’armes. En conseqüència, l’argument de la manca de seguretat no té cap mena de base: hi ha un grapat de llocs públics (de propietat estatal o privada) que no en tenen.

A més, volem recordar que l’alumne duia el material dins una motxilla, és a dir, era impossible de saber què hi portava (com passa amb qualsevol altre alumne qualsevol altre dia).

Pel que fa a l’al·lusió a la seguretat, és curiós veure que només s’esmenta a l’avanttítol de la notícia. Al llarg del cos no s’hi torna a fer cap referència. És a dir, l’argument de la seguretat passa d’un dels llocs més prominents de la notícia al no-res.                                                                                    

6. El lead de la notícia

El lead de la notícia repeteix les idees que surten l’avanttítol llevat de l’al·lusió a la manca de seguretat. Vegem-lo:

La familia de Abel Martínez, el professor leridano que murió asesinado el 20 de abril del año pasado (el próximo miércoles se cumplirá un año) a manos de un alumno que le apuñaló en el instituto público Joan Fuster de Barcelona, ha presentado una reclamación de responsabilidad patrimonial contra el Consorci d’Educació de Barcelona, formado por la Generalitat y el Ayuntamiento de la capital catalana, al considerar que el centro era responsable del alumno y fallaron las medidas de control.[2]

7. Entrada de l’alumne a l’institut

Pel que fa a l’arribada de l’alumne i a l’accés a l’edifici, el periodista escriu que:

El alumno entró en el centro armado con una ballesta y un machete, con el que mató al profesor Abel Martínez (se lo clavó en el pecho).

La redacció d’aquesta oració pot induir el lector a l’error perquè pot deduir un fet que no va passar: l’alumne no duda la ballesta i el ganivet de muntanya a la vista.

8. “Alumne conflictiu”

Posteriorment, el periodista remarca que l’alumne era conflictiu:

El niño ya estaba identificado como un “alumno conflictivo”, segon un informe de los Mosssos d’Esquadra tras los 40 declaraciones de testigos que tomaron.

Hi ha una prova que demostra fefaentment com era de conflictiu l’alumne: mai no havia passat per la comissió de convivència. Consegüentment, mai no havia estat advertit ni sancionat. Així, l’adverbi temporal ‘ya’ (“ya estaba identificado”), que remet a un passat conflictiu anterior al 20 d’abril, no té cap mena de sentit.  A més, caldria veure com van arribar els Mossos a aquesta conclusió. En aquest sentit, cal tenir present que la gran majoria de testimonis eren menors i que estaven en estat de xoc el dia dels fets i els posteriors.

Per acabar, la causa de l’agressió, segons que va informar la consellera Irene Rigau, no té res a veure amb un passat conflictiu, sinó amb una malaltia mental: un brot psicòtic, del qual públicament no es coneix l’origen.

9. L’accés a l’institut quan un alumnes arriba tard

Pel que fa a l’accés a l’institut en cas que un alumne arribi tard, el periodista escriu que:

El mismo instituto Joan Fuster informa en su web de las normas básicas de convivencia. Una de ellas es que no se debe permitir la entrada a los alumnos que lleguen 10 minutos después de haberse iniciado las clases. El autor de los hechos llegó una hora y 17 minutos después. Asimismo, el centro cuenta con servicio de conserjería que debía hacer el  control de acceso, según sus funciones asignadas.

Com podrem comprovar tot seguit, o el periodista no va llegir les normes que surten al web o no les va entendre. Reproduïm el text que fa referència a l’entrada dels alumnes a l’institut:

La porta d’entrada de l’institut s’obrirà 5 minuts abans de l’hora d’entrada i es tancarà 10 minuts després. Tots els alumnes que arribin després d’haver-se tancat la porta i no portin justificant no pujaran a les aules.

És evident que el text explica que la porta es tancarà deu minuts després “de l’hora d’entrada”. Òbviament, un institut només té una hora entrada: l’hora de la primera classe. En el cas de l’Institut Joan Fuster, les classes comencen a les vuit. Per tant, queda clar que els alumnes no pugen a les aules, en cas que no portin un justificant, durant la primera classe (de vuit a nou del matí).

Com a conseqüència, queda implícit que després de la primera hora els alumnes que arriben tard pugen a l’aula que els pertoca. Això és el que va fer l’alumne que va agredir mortalment l’Abel i va ferir lleument dues professores i dos alumnes.

Si el periodista hagués llegit aquest paràgraf amb un mínim d’atenció, hauria pogut entendre perfectament què s’hi diu. Res a veure amb el que escriu a la notícia.

 10. El control d’accés a l’institut

El periodista també al·ludeix als conserges:

El autor de los hechos llegó una hora y 17 minutos después. Asimismo, el centro cuenta con servicio de conserjería que debía hacer el  control de acceso, según sus funciones asignadas.

Pel que fa a l’accés de l’alumne a l’institut el dia dels fets, cal tenir present que:

  1. L’alumne arriba a l’institut i es troba la porta tancada.
  2. L’alumne va haver d’esperar que li obrissin la porta.
  3. L’alumne empeny la porta i accedeix al vestíbul.
  4. L’alumne va cap a la consergeria.
  5. En el llibre de registres de retards i sortides que hi ha a consergeria s’apunta el nom de l’alumne i l’hora que va arribar.
  6. L’alumne puja a l’aula de 2B.

11. La protecció de les persones segons el decret 279/2006

 Una altra evidència de la impressionant investigació feta pel periodista del Segre la trobem en aquest fragment, en què cita el decret 279/2006, que com ja hem vist té a veure amb els drets i deures de l’alumnat i la regulació de la convivència als centres educatius no universitaris de Catalunya. Si el periodista hagués cercat a Google el decret mitjançant “decret 279/2006” i “text consolidat”, hauria trobat alguna cosa que encara no sap.

Però veiem què escriu el redactor de Segre:

Además, el decreto 279/2006 de la Generalitat, sobre derechos y deberes de [sic] alumnado y regulación de [sic] convivencia en los centros educativos no universitarios de Catalunya, señala que toda la comunidad tiene derecho a la protección contra toda agresión física y moral y que la agresión violenta de un alumno a un profesor debe ser considerada como un funcionamiento anormal del centro.

11.a. “Toda la comunidad tiene derecho a la protección contra toda agresión física y moral”

Els apartats a) i b) de l’article 11, dedicat al dret a la integritat i la dignitat personal, només parla de l’alumnat:

Dret a la integritat i la dignitat personal

L’alumnat té els drets següents:

  1. a) Al respecte de la seva identitat, integritat física, la seva intimitat i la seva dignitat personal.
  2. b) A la protecció contra tota agressió física, emocional o moral.

Així doncs, és evident que aquest article no fa cap referència, ni explícita ni implícita, al professorat.

En canvi, al capítol IV del decret, dedicat al règim disciplinari, hi trobem l’apartat b) de l’article 38, que té a veure amb conductes greument perjudicials per a la convivència en el centre, i que amplia el ventall de possibles afectats per agressions físiques. Així, inclou altres membres de la comunitat educativa que no siguin alumnes:

b) L’agressió física o les amenaces a membres de la comunitat educativa.

Com es pot comprovar, el text reprodueix parcialment l’article 11, que fa referència als alumnes. Ara bé, l’article parla d’“amenaces”, que no són necessàriament agressions emocionals o agressions morals. Amb això volem dir que és molt possible que el periodista ignori l’existència de l’article 38.b), que amplia l’agresssió física al professorat, personal d’administració i serveis, pares i mares.

11.b. “La agresión violenta de un alumno a un profesor debe ser considerada como un funcionamiento anormal del centro”

Aquesta oració és molt interessant, pel que diu i pel que demostra. Consegüentment, és molt oportú remarcar que el sintagma “un funcionamiento anormal del centro” no surt en el Decret 279/2006, ni de manera literal ni de manera implícita. Més endavant en farem una anàlisi explícita.

12. Articles derogats pel decret 279/2006

Cal remarcar que l’advocat i, per tant, el periodista no saben que un dels dos articles està derogat. Així doncs, la disposició derogatòria catorzena del Decret 102/2010, d’agost de 2010, d’autonomia de centres, assenyala que:

  1. Es deroga l’article 4 i el títol IV del Decret 279/2006, de 4 de juliol, sobre drets i deures de l’alumnat i regulació de la convivència en els centres educatius no universitaris de Catalunya.

En conseqüència, un dels dos articles esmentats fa referència a l’alumnat (l’article 11) i l’altre està derogat (l’article 38). En conclusió, l’advocat recorre a un article que no té a veure amb el professorat i a un altre que no sap que està derogat.

A més, cal tenir present que el títol IV del Decret 279/2006 és el destinat al règim disciplinari de l’alumnat i que consta de vint articles (del 29 al 48). I, és clar, són els que fa servir l’advocat en la seva argumentació i els que el periodista reprodueix sense haver-ne comprovat la vigència.

Com veurem, el fet que un article estigui derogat no implica que no n’hi hagi un altre amb una redacció molt semblant. Simplement evidencia que l’advocat desconeix la normativa educativa vigent i, a més, explicita ben clarament que el periodista no ha contrastat la informació rebuda (o no l’ha contrastada prou bé).

13. L’article 37 de la LEC: faltes greument perjudicials per a la convivència

Per saber quina era la normativa vigent el 20 d’abril de 2015 (i a hores d’ara), hem de recórrer a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). En concret, l’article 37, dedicat a les faltes i sancions relacionades amb la convivència a les escoles i instituts. Pel que ens afecta, reproduïm l’apartat 1.a) de l’article 37:

  1. Es consideren faltes greument perjudicials per a la convivència en el centre educatiu les conductes següents:
  2. Les injúries, ofenses, agressions físiques, amenaces, vexacions o humiliacions a altres membres de la comunitat educativa, el deteriorament intencionat de llurs pertinences i els actes que atemptin greument contra llur intimitat o llur integritat personal.

Aquest apartat sí que inclou tota la comunitat educativa (en tant que “altres membres” remet implícitament a membres que no siguin alumnes). A més, fa referència a actes que atemptin greument contra la integritat personal dels membres de la comunitat educativa. És el cas que ens ocupa: l’Abel, les professores ferides i els alumnes ferits.

14. El periodista queda en evidència

Com s’ha pogut comprovar, el periodista en cap moment no verifica la informació que li facilita l’advocat. Com que no ha fet cap recerca per comprovar allò que li ha explicat la seva font, es veu de manera clara que es limita a reproduir l’argumentació que li han fornit. Com dèiem abans, tot presentat, això sí, com el fruit d’una “investigación”, ben seriosa i ben completa.

15. La responsabilitat penal segons els decrets 279/2006 i 102/2010

L’article 40 del Decret 279/2006, derogat, i la disposició addicional dinovena del Decret 102/2010, vigent, fan referència la responsabilitat penal:

Article 40. Responsabilitat penal

40.1 La direcció del centre comunicarà al ministeri fiscal i a la direcció dels Serveis Territorials del Departament d’Educació i Universitats qualsevol fet que pugui ser constitutiu de delicte o falta perseguible penalment. Això no serà obstacle per a la continuació de la instrucció de l’expedient fins a la seva resolució i aplicació de la sanció que correspongui.

Disposició addicional dinovena

Responsabilitat en les conductes greument perjudicials per a la convivència en els centres

  1. La direcció del centre públic ha de comunicar al ministeri fiscal qualsevol fet que pugui ser constitutiu de delicte o falta perseguible penalment comès per qualsevol persona de la comunitat educativa en el centre o en relació directa amb la seva activitat, sense perjudici de la continuïtat de les accions correctores previstes en aquest Decret per a l’alumnat i en la regulació disciplinària d’aplicació als treballadors del centre d’acord amb el que preveuen les lleis.

La gran diferència entre els dos articles és l’abast del presumpte autor d’un fet que es pugui considerar delicte o falta i que pugui acabar-ho sent. L’article derogat es referia només als alumnes, mentre que l’article vigent amplia el possible autor a qualsevol membre de la comunitat educativa (alumnat, professorat, personal d’administració i serveis, pares i mares).

Ara bé, cal deixar ben clar que en cap moment la normativa no contempla la possibilitat que algun membre de la comunitat educativa porti a terme una agressió física que pugui ocasionar la mort d’un altre membre o ferir-lo de més o menys gravetat.

Així doncs, quan la normativa parla de delictes, els redactors no van pensar en cap moment en un cas com el que va passar a l’Institut Joan Fuster.

16 El funcionament anormal del centre

Com hem dit més amunt, no hem trobat el sintagma “el funcionament anormal del centre”, o un de molt semblant, en tota la normativa educativa catalana.

A l’hora d’analitzar els fets, cal tenir present quatre fets importants anteriors a l’agressió de l’Abel, tres dels quals ja esmentats:

  1. L’alumne no accedeix lliurement a l’institut, sinó que ho fa després que li obrin la porta principal.
  2. El nom de l’alumne consta en el registre de retards i de sortides.
  3. L’alumne entra a l’aula de 2B.
  4. Com a conseqüència de l’enrenou que l’agressor provoca a l’aula de 2B, el professorat de la segona planta surt a veure què passa, un dels quals és el malaurat Abel.

Vegem què diu la normativa sobre això que l’advocat i el periodista anomenen “funcionamiento anormal del centro”. L’apartat f) de l’article 38 del Decret 279/2006, que està derogat, considera falta greument perjudicial per a la convivència:

f) Els actes injustificats que alterin greument el desenvolupament normal de les activitats del centre.

L’apartat b) de l’article 37 de la LEC, actualment vigent, considera que és una falta greument perjudicial per a la convivència:

b) L’alteració injustificada i greu del desenvolupament normal de les activitats del centre, el deteriorament greu de les dependències o els equipaments del centre, la falsificació o la sostracció de documents i materials acadèmics i la suplantació de personalitat en actes de la vida escolar.

El centre, a l’inici de l’agressió i mentre va durar l’acció de l’alumne, i després, va actuar com ho havia de fer en una situació d’emergència. Després de les primeres agressions a l’aula de 2B, perquè el professorat de les aules contigües o properes va sortir-ne per saber què estava passant. Durant les agressions, perquè aquest professorat va fer que evacuessin la gran majoria d’alumnes que quedaven a la segona planta o va confinar-los. I després de l’agressió, perquè el professorat que no era a la segona planta (primera, tercera, quarta i cinquena) va fer que l’alumnat sortís l’edifici un cop va sonar l’alarma que indicava l’evacuació. Cal dir que tant el professorat com l’alumnat pensaven que es tractava d’un simulacre més. Només quan van arribar a la primera planta van saber que no ho era. Ara bé, no sabien què havia provocat l’evacuació ni les conseqüències del que havia passat.

Per acabar aquest punt, es dóna la paradoxa macabra que l’Abel va morir perquè va sortir de l’aula per esbrinar què estava passant. Si s’hi hagués quedat, a hores d’ara ben segurament estaria entre nosaltres.

17. D’on surt el sintagma “funcionamiento anormal” del centre

Un cop vist que la normativa educativa catalana no fa cap esment al funcionament d’un centre en el sentit que li dóna l’advocat, cal preguntar-se d’on surt aquest sintagma.

Si anem al Codi Penal de 1995, hi trobem la resposta a la pregunta anterior. En concret, a l’article 121:

El Estado, la Comunidad Autónoma, la provincia, la isla, el municipio y demás entes públicos, según los casos, responden subsidiariamente de los daños causados por los penalmente responsables de los delitos dolosos o culposos, cuando éstos sean autoridad, agentes y contratados de la misma o funcionarios públicos en el ejercicio de sus cargos o funciones siempre que la lesión sea consecuencia directa del funcionamiento de los servicios públicos que les estuvieren confiados, sin perjuicio de la responsabilidad patrimonial derivada del funcionamiento normal o anormal de dichos servicios exigible conforme a las normas de procedimiento administrativo, y sin que, en ningún caso, pueda darse una duplicidad indemnizatoria.

Així doncs, l’advocat adapta el sintagma “funcionamiento normal o anormal de dichos servicios” a “funcionamiento anormal del centro”.

És molt important fixar-se en un petit detall o gran, depèn de com es miri: l’advocat també podria demanar un dany patrimonial per a la família de l’Abel si reconegués “el funcionamiento normal” del centre. És a dir, no és imprescindible embolicar l’institut en aquesta reclamació de responsabilitat patrimonial.

I, ara, tornem al periodista. Una vegada més, veiem que es limita a reproduir, millor o pitjor, les paraules de la seva font. Òbviament, al periodista no se li va passar pel cap mirar què diu el Codi Penal espanyol quan es reclama  responsabilitat patrimonial. No cal contrastar una notícia que et donen ben empaquetada perquè la font informativa té presumpció de veracitat.

18. Conclusions

Al llarg d’aquesta hem vist que:

  1. L’advocat de la família de l’Abel Martínez manifesta el seu malestar per la manca de resposta del CEB a la reclamació de responsabilitat patrimonial.
  2. La manca de resposta de la demanda de responsabilitat patrimonial presentada per l’advocat és l’origen de la notícia, ja que es publica el 15 d’abril, tot just cinc dies abans del primer aniversari de la mort de l’Abel.
  3. L’advocat emmarca els fets que van passar a l’Institut Joan Fuster com a resultat de la manca de control en l’accés al centre i de la manca de seguretat dins de l’edifici. Per tant, atribueix la mort de l’Abel a un “funcionament anormal” de l’institut.
  4. L’opció triada per l’advocat consisteix a qüestionar el funcionament del centre per tal de poder demandar l’Administració posteriorment. Ara bé, l’advocat sap que l’article 139 de la Llei 30/1992 obliga l’Administració a assumir el que va passar més enllà que un fet inesperat (l’actitud agressiva de l’alumne) provoqui un dany irreparable, la mort de l’Abel.
  5. El periodista reprodueix acríticament la informació que li forneix la seva font, raó per la qual no contrasta res del que la font li diu. Per exemple, el periodista no es posa en contacte amb l’institut ni, pel que sembla, amb el CEB. Aquesta manera de fer comporta la publicació d’errors greus.
  6. Segre fa passar com el resultat d’una investigació allò que no és res que la reproducció més o menys exacta del que una part implicada ha explicat a un dels seus periodistes.

En conclusió, i més enllà del cas concret, som davant d’un fet inqüestionable: els periodistes han de millorar la manera com treballen per tal d’oferir una informació més fidedigna, més fiable i de més qualitat.

[1] De la mateixa manera, mai no hauríem volgut estar fent un informe sobre el tractament que diferents diaris i televisions van oferir els dies 20, 21, 22 i 23 d’abril de 2015.

Aprofitem per agrair la feina d’un grapat d’amics i d’amigues que ens han ajudat a transcriure moltíssims dels magazins i informatius que estem analitzant.

També volem agrair l’ajut que hem rebut del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. En concret, volem agrair les gestions fetes per l’Imma Cabré i, sobretot, la paciència infinita que ha tingut amb nosaltres en Salvador Alsius.

[2] Només una petita precisió: el sintagma “instituto público” és redundant perquè tots els instituts són públics i si una institució escolar no és pública no pot ser un institut.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: